Skip to content

EL GUST POPULAR I L’ACCIÓ SOCIAL ORGANITZADA DELS MITJANS DE COMUNICACIÓ DE MASSES

LAZARSFELD; MERTON: “…parece obvio que un hombre que posee nada más que la razón, no puede resistirla (la propaganda)” [1]

Aquests autors consideren que el poder dels mitjans, per el mer fet d’existir està sobrevalorat. Per sobre d’aquest hi ha la voluntat dels grups de poder d’exercir un control social. En el món liberal nord-americà el poder de la coerció i la violència ha estat suplantat pel poder que els grans poder industrials tenen per penetrar en les voluntats “lliures” dels ciutadans. La ràdio i la propaganda són motiu d’aquest control social.

En un  context en el qual la por socials era altament significada, els sociòlegs i estudiants dels mitjans giren la seva mirada cap al poder potencial dels mitjans, els seus efectes culturals i el suposat deteriorament deliberat del gust i la cultura popular. Les dades de consum, altíssims nivells d’audiència radiofònica o de venda d’entrades als cinemes no donaran per ells mateixos una dada objectiva, que caldrà valorar quines són les funcions que han adquirit els mass media.

I en òptica funcionalista, entre algunes de les funcions més significades, les d’atorgar estatus als problemes públics, i per extensió oferir les solucions que demanda la societat, i atorgar prestigi i autoritat als individus, de la mateixa manera que ho fan amb els béns de consum, i també amb els productes de les industries culturals.

 Els mitjans regulen les normes socials, i el seu control per l’acció social organitzada esdevé temptador en un mercat de lliure regulació. Tenen la capacitat de conduir al conformisme social i alta influència en el gust popular. Els mitjans també exerceixen la funció narcotitzant, és a dir, la capacitat d’oferir evasió, oci i entreteniment regulat, de manera les masses obtenen la satisfacció en el lleure d’una manera controlada. Aquesta funció correspon al cinema, la ràdio, la literatura i la música popular,….

En aquest ordre de les coses, caldrà aportar una nova visió per tenir una panoràmica completa i obrir un anàlisi sobre l’estructura de la propietat productiva i ideològica dels mitjans.

Imatge


[1] LAZARSFELD, Paul F. i MERTON, Robert K. “Los medios de comunicación de masas. El gusto popular y la acción social organizada”. Pàg 231

TEORIES DE LA COMUNICACIÓ: EL FUNCIONALISME

WOLF: Investigación en comunicación. El funcionalismo

La teoria funcionalista mediàtica s’interessarà pels processos comunicatius en tant que és un fenomen en el qual intervenen les masses. Ho fa però, com li és propi, des del punt de vista de les funcions desenvolupades, més que no pas sobre els efectes, amb més interès sobre l’acció social que el comportament i parant esment sobre situacions comunicatives ordinàries i més habituals. Per l’estructural-funcionalisme l’acció social és una força que contribueix a proporcionar necessitats al sistema i les funcions esdevenen conseqüències objectives de les accions. El primer autor del qual ens parla Wolf és el sociòleg nord-americà Talcott Parsons. Aquest sociòleg demostra la seva formació en biologia a l’hora d’explicar el funcionalisme mediàtic, pels símils amb determinades colònies animals o vegetals. Diferencia en el camp de les funcions:

  • Conservació del model i control de les tensions.
  • Adaptació a l’ambient.
  • Assoliment d’objectius.
  • Integració entre les parts.

parsons

Parsons determina també el concepte de subsistema, que està composat per l’estructura d’allò que resulta important pels problemes funcionals.   Un altre autor sobre el qual Wolf ens posa l’enfoc és Charles Wright Mills, sociòleg també nord-americà partidari que la comunitat acadèmica no és limités a la mera observació, i optés per una postura activa. Ens destaca els fenòmens comunicatius com:

  • Fenomen global dels mass media.
  • El propi de cada mitjà.
  • Les organitzacions i posicionaments de cada mitjà.
  • Les conseqüències derivades a que la major part del procés comunicatiu esdevingués en els mass media.

Les funcions atribuïdes al actors comunicatius són la de vigilància, interpretació, transmissió cultural i entreteniments, i de manera més concreta l’alerta davant el perill i la dotació d’instruments per les interrelacions.

mills

COMERÇ D’OPINIÓ PÚBLICA. SERVEI D’OPINIÓ PÚBLICA

JÜRGEN HABERMAS: “LA ESFERA PÚBLICA. UN ARTÍCULO DE ENCICLOPEDIA

Imatge

 

L’esfera pública és l’espai en el qual els particular s’ubiquen per establir discussions sobre problemes d’interès comú, amb la finalitat ideal de trobar solucions. Aquest concepte difícil de definir i diferenciat del poder públic, centra el concepte de democràcia participativa i opinió pública.

Els models democràtics occidentals han dibuixat dos models democràtics fruit de l’evolució política i històrica de la pròpia democràcia. El sorgiment de la burgesia com a grup de poder va definir l’estat liberal. La industrialització i les reivindicacions proletàries van assentar les bases de l’estat social. Els models socials i polítics en els quals s’organitzen els estats moderns contenen aspectes de totes dos tendències, i en la seva polarització s’estructura l’eix principal de la pròpia democràcia, juntament amb les reivindicacions nacionals, i probablement per sobre d’altres trets identitaris com la llengua, la religió, la raça, o les opinions sobre models organitzatius de caire no econòmic.

En el model liberal, especialment el sorgit al Regne Unit limita el poder polític de la noblesa tradicional i es recolza en un parlament eminentment burgés. En oposició a la noblesa tradicional, la qual dibuixava una línia tíbia entre els interessos dinàstics i els territorials i públics, els nous parlamentaris i la burgesia que representaven, eren obertament institucions privades, les quals haurien de servir interessos públics alhora que la salvaguarda dels mecanismes reguladors de les lògiques dels mercats. En aquest espai l’esfera pública pren molt protagonisme, doncs aquells que exerceixen la política necessiten els seus espais plebiscitaris. I els diaris polítics esdevenen una concurrència sòlida que sorgeix, en paraules d’Habermas, la prensa aparece entonces como un dispositivo de la concurrencia misma, influyente en el sentido de mediador y de una discusión pública fortalecida, y no más como un simple órgano de transmisión de noticias, pero no llegó a ser todavía un medio para una cultura del consumo. (1)

 

Els interessos econòmics queden estrictament vinculats amb els de la premsa de manera lobbista, els grups d’influència ideològica necessiten parapetar-se rere els la premsa, batejada dècades després, com el quart poder. És tan important les idees, com la seva difusió, i el dret i el deure a la instrucció i informació pública.

En el model social s’uneix a la partida el poder de grups diferents al poder burgés, a l’econòmic, i al capital. Més enllà dels interessos burgesos sorgeixen les necessitats del grupo, que no podían esperar ser satisfechas mediante un mercado autorregulado (y que) tienden a una regulación por medio del Estado.(2) L’esfera pública mantinguda amb recursos públics garanteix el dret a la informació, però limita la seva capacitat crítica, i tendeix cap a una “refeudalització”, segons afirma Habermas.

Habermas ens ha posat les bases per la discussió entre models democràtics del sector públic, i de forma especial als mitjans de comunicació, conceptes que sembla estan molt en les tertúlies dels nostres dies.

 

____________

1 i 2. Habermas, Jürgen: “La Esfera Pública. Un artículo de enciclopedia”. En Revista The New German Critique No 3, Fall, 1974.
Traducción de Silvia Delfino.

MAJORIA I POPULATXO

RAYMOND WILLIAMS,

Imatge 

En el concepte “comunicació de masses” existeixen dos paràmetres: el primer, el fet comunicatiu en si mateix ens pot semblar un concepte altament teoritzat, reflexionat, pensat i detectat.  Però sovint obviem l’altra part de la premissa, les masses, o la massa. Raymond Williams l’autor gal·lès que ens és proper pels seus estudis de Cultura Popular ens en fa unes reflexions d’aproximació.

 

Si en textos anteriors hem entès que les formes de la comunicació global són un continu en el qual podem establir com a paradigma iniciàtic la impremta de Gutenberg, en l’inici de la democratització de la cultura. Williams ens alerta en el text respecte la necessitat d’entendre el que les masses són, com receptors en els macroprocessos comunicatius.

 

Els receptors culturals s’han expandit i això no és només degut a una revolució tecnològica, iniciada en Gutenberg i en constant moviment, diu Williams que la expansión del público se debe a dos factores. Primero, el crecimeniento de la educación general, que acompañó el crecimiento de la democracia; segundo, los mismos progressos técnicos.[1]

 

El concepte masses diu Williams es refereix sempre als “altres”, l’individu no es dóna per inclòs i són aquells als quals no coneixem ni podem conèixer, doncs se li atribueixen conceptes en negatiu com credulidad, inconstancia, prejuicio de rebaño, bajeza en los gustos y las costumbres… [2],  però la massa, és també un concepte tan democràtic com el de “majoria”, en contraposició a aquest matís elitista de “populatxo”. El primer factor diferencial de la comunicació de masses és la intenció comunicativa, de la intenció de l’emissor, qui menysté la capacitat dels emissors. La massa de Williams, una possible mirada en positiu.

Imatge


[1] WILLIAMS, R. Pàg. 250

[2] WILLIAMS, R. Pàg 247

FUNCIONARIS DE LA HUMANITAT

UMBERTO ECO: APOCALÍPTCS I INTEGRATS

Qualsevol camí d’aproximació a la societat de la informació i a la cultura de masses ha de fer parada en Umberto Eco, i de manera molt especial en el seu Apocalíptics i integrats. A la dècada dels 60 Eco va treure a la llum aquest volum d’assajos que embolcallen la cultura de masses i la societat de la informació del segle XX. El còmic, el cinema, la televisió, la ràdio, la música de consum popular són a l’eix del seu discurs. És un dels paradigmes en la teoria popular de la cultura popular

Llegeix més

Vídeo

LA SPIRALE d’Armand Mattelart, Jacqueline Meppiel i Valérie Mayoux

Aquest autor belga, docent i expert en diverses disciplines sociològiques com la Comunicació, les Industries Culturals, està vinculat als sectors més progressistes del catolicisme, ha exercit a la Universidad Católica de Xile, al Vaticà, a França i a les Nacions Unides, tant en l’àmbit de la docència, com a membre de comissions i observatoris. És un militant incorruptible objecte d’exili al Xile de Pinochet, per la seva vessant progressista, i de desconfiança a la França que el va acollir, per la seva vessant de militant catòlic.

Si us ha interessat aquest autor, sapigueu que també és cineasta. El 1976 va estrenar el seu documental LA ESPIRAL. El va produir en els seus primers anys després de ser expulsat de Xile a França, i està codirigit amb Jacqueline Meppiel i Valérie Mayoux. Va ser estrenat al festival de Cannes, tota una garantia de qualitat, al menys a la dècada dels setanta.

Té un metratge considerable (més de dues hores) i la compressió no és ideal. La narració vehicular és en francès i els subtítols es llegeixen amb dificultat, però tot i això, és molt interessant el seu visionat.

El document explica el derrocament del socialisme democràtic al Xile dels primers anys de la dècada dels setanta.

LA SOCIEDAD DE LOS SABERES PARA TODOS Y POR TODOS (1)

MATTELART: Historia de la sociedad de la información.

La (re)definició que Mattelart proposa en aquest discurs respecte a com s’hauria d’anomenar la Societat de la Informació, o la Societat del Coneixement, ens dibuixa en si mateixa el que l’autor anhela, el que reivindica i allò que critica.

Les reivindicacions de Mattelart parteixen del supòsit

preocupante e incluso escandaloso desde el punto de vista moral, que la zanja entre las promesas invertidas en las tecnologías digitales y los usos reales de éstas en provecho de la felicidad de todos los humanos, no deja de augmentar día tras día” (2).

És una premissa que comparteixo plenament i està argumentada i defensada no des de les dades, sinó des de la interpretació de diverses cimeres i supraestatals al voltant de les definicions de la Societat del Coneixement.

El món s’omple la boca anunciant que la cultura digital, la societat en xarxa i la Societat del Coneixement són una una finestra que ens permet un accés universal i democràtic a la informació. Però la realitat és tossuda i no ens dibuixa una realitat tan optimista.

Diu Mattelart que tan sols hi havia, a principis del segle XXI, una línia telefònica per cada cent habitants en els països menys desenvolupats, mentre que en els països més digitalitzats d’occident, aquesta xifra ascendeix a 1 línia per cada dos habitants, i que tan sols un terç de la població gaudeix d’electricitat. Aquestes xifres dibuixen un determinisme tecnològic que farà de la societat en xarxa una fal·làcia o, com a mínim, és excloient. Només una part del món ocupa un espai en aquesta xarxa, i alguns individus de la part enxarxada hi són sense estar-hi.

El creixement dels parcs digitals que donen servei a les línies d’actuació de la Societat del Coneixement és un pastís molt llaminer, des del punt de vista dels beneficis immediats que suposen les contractes i concessions, que això vol dir diners per uns quants; les explotacions de les mateixes, que també vol dir diners pels mateixos; tot tipus de complements que ens són llençats constantment com imprescindibles per no quedar exclosos, i també vol dir diners; i finalment, el control dels canals d’opinió, que vol dir entrar per la porta del darrere del pensament social, i és clar, d’això algú també en treu diners, gràcies als lobbies del poder econòmic i polític.

El sistema neoliberal pugna per acabar amb el sistemes de comunicació pública i les xarxes controlades pels estats, garants de la sobirania popular i l’interès general, i ho fa amb una doble intenció, guanyar diners i mantenir el control, tan com es pugui, sobre les comunicacions. Mattelart ho diu millor:

Los planes propuestos para promovier el “acceso” dejan intocado el axioma de la obsolescència del principio de Servicio público y de de la aducidad del papel regulador del Estado frente a las lógicas desigualitarias de las leyes del mercado, en nombre de la sacrosanta competitividad. (3)

 

(1, 2 i 3) MATTELART, Armand: “La sociedad de la información”. El Enfrentamiento entre proyectos de sociedad. (Tomado de su exposición en la VI Conferencia Internacional “Los retos de México ante la Cumbre Mundial de la Sociedad de la Información”, celebrada en el Senado de la República del 28 al 30 de mayo de 2003.

                        Imatge